Lluïsa Cunillé desenvolupa una obra teatral plena de simbolismes i tensions entre ideologia i subjectivitat, però també entre subjecció i subversió. Après moi, le déluge (2008) és una obra el títol de la qual ja manifesta la idea principal de l’argument. Aquesta frase feta en francès dona a entendre el desastre o el caos que tindrà lloc un cop l’orador hagi marxat; sovint s’utilitza per remarcar la indiferència sobre les conseqüències que els actes d’un individu puguin causar.

L’obra mostra la interacció entre un home occidental que ha viatjat al Congo per a fer negocis de coltan i un home congolès que vol donar-li el seu fill perquè tingui una vida millor. Aquesta relació s’emmarca mitjançant la invisibilitat del tercer món als ulls occidentals. La conversa entre els dos personatges revela una profunda desconnexió entre els seus móns i ells mateixos. En clau althusseriana, aquests personatges poden ser entesos com a exemples de subjectes interpel·lats per una ideologia contemporània capitalista. Es veuen afectats i cridats per la precarietat, la indiferència moral i la violència estructural. Tots dos individus es troben en una posició de passivitat i alienació perquè no qüestionen els rols que els han estat atorgats.

D’una banda, l’home congolès explica tota una història de violència i precarietat estructurals que els seu fill podria haver viscut si la malaltia no se l’hagués endut de petit. Relata situacions extremes de conflictes armats sense qüestionar-les: “si el meu fill encara fos viu, hauria viscut tot el que lihe dit. Ni tan sols jo, el su pare, li hauria pogut estalviar res de tot el que li esperava” (Cunillé, 2008, p. 502). A més, idealitza Occident a través de l’home de negocis, ja que insisteix en què s’emporti el seu fill a Europa, com si fos un indret lliure de violències i precarietats; ell mateix es mostra com a subjecte de tot allò que sigui occidental, és a dir en una posició subalterna d’inferioritat. D’altra banda, l’home occidental coneix molt bé la seva feina i no sap fer res més, la seva feina és la seva vida. És un personatge condescendent amb l’home congolès i, fins i tot, li regala el seu rellotge perquè el deixi estar. No té en compte el patiment de l’altra i no demostra empatia vers la persona que pateix i que està deseperada per trobar-li una vida millor al seu fill.

La subjecció no es mostra en l’obra de manera explícita, Cunillé també fa servir els silencis, les repeticions i els buits per remarcar la tensió entre subjecció i subversió. “Un home necessita ensenyar a algú allò que sap. Si no, és com si no hagués viscut de debò” (Cunillé, 2008, p. 473), aquesta intervenció és un clar exemple d’aquesta tensió. D’una banda hi ha algú, sempre un home, qui ensenya, fa de pare, de mentor, d’amo, i a la’ltra banda sempre hi haurà algú per sota més jove, amb menys coneixements que serà l’aprenent, el fill, el subjecte.

L’altre personatge que intervé a l’obra i que també es veu afectat per la ideologio i la subjecció és la intèrpret. Un personatge femení amb poca intervenció directa però que és essencial per a la comunicació dels dos homes. Ella es mostra en un segon pla mentre que la conversa dels homes és el nucli de l’obra. La intèrpret també se subjuga a la indeologia, ja que no qüestiona quan l’home congolès li diu: “Que parlar per boca d’una dona no li sembla gaire honrós” (Cunillé, 2008, p. 468), simplement acepta el fet. També, ella no es veu afectada per la desesperació i els horrors que relata l’home congolès, fa la seva feina i es queda impassible a tota la conversa.

Finalment, a Après moi, le déluge, de Lluïsa Cunillé, la tensió entre ideologia i subjectivitat es concreta en la construcció d’uns personatges profundament determinats per les estructures que els travessen, però incapaços de prendre’n plena consciència.

Cunillé, L. (2008). Après moi, le déluge.