Après moi, le déluge (2007), de Lluïsa Cunillé, és una obra de teatre que permet un gran nombre d’interpretacions. Amb un text inicial de caire ionesquià, el diàleg entre personatges fuig ràpidament de l’absurd i ofereix un text ric i profundament al·legòric sobre les relacions de poder, el xoc cultural i la diferenciació de l’Altre. Per una banda, tenim l’Home, un empresari dins el negoci del coltan, la Intèrpret, una dona a qui l’Home corteja, i el “pare”, un personatge que no apareix mai dalt l’escenari i que parla exclusivament mitjançant la Intèrpret. La peça comença amb l’explícit interès sexual-romàntic de l’Home cap a la Intèrpret, seguit d’un llarg diàleg entre l’Home i el pare (sempre per boca de la Intèrpret), que vol que l’Home s’emporti el seu fill a Europa i que treballi per ell i, com a desenllaç, un retorn al corteig de l’Home cap a la Intèrpret, que després de gran part de l’obra “sent” el pare, torna a ser ella mateixa. Tant per les suggerències del text com per la estructura del drama, deduïm que:

1. La relació entre l’Home i la Intèrpret exemplifica la correlació —o fins i tot la causalitat— entre la desigualtat de gènere i les relacions de poder (econòmiques, socials, culturals).
2. El fet que el pare només vulgui que l’Home recordi el seu fill com ho fa ell revela que el pare no vol que el seu fill hagi mort en va, i fins i tot podria voler dir que un ciutadà d’un país del continent africà com la República Democràtica del Congo no desitja la intervenció política o militar d’Europa, sinó tan sols el reconeixement de les desigualtats, socials, culturals, d’oportunitats i les conseqüències de l’agressiva hegemonia econòmica d’Occident.
3. La impassibilitat amb la qual actuen l’Home i la Intèrpret després d’allò succeït entre l’Home i el pare, al·ludeix a la mateixa inacció d’Occident vers el continent africà, especialment l’absència històrica d’un procés pròpiament decolonial1.

Dins l’obra, podem veure que cada personatge representa o en referencia un altre (també una institució, una idea): l’Home representa (o és subjecte de) la seva empresa, la Intèrpret és la veu d’allò que diu el pare, i el pare parla sobre el seu fill, un porter de futbol que vol que l’Home representi (en aquest cas, literalment). Aquesta cadena suggereix una correlació entre personatges que podria simbolitzar:

1. L’Home: el subjecte (subordinat a l’empresa i fàl·lic, tal com enten Lacan2), el corporativisme, Occident;
2. la Intèrpret: l’objecte (sexual, del desig), la família (encara que no en tingui, se li pregunta), el consum (la “roba bona”, “Louis Vuitton”)
3. el pare: l’Altre (la diferenciació cultural, per exemple, que li molesti que la Intèrpret el miri), la culpa (el passat colonial, la impassibilitat política), l’Àfrica.

I fins i tot podríem dir que representen categories freudianes, respectivament:

1. el Es (el desig, l’instint)
2. el Ich (la moral, l’aparell crític i mediador entre els altres dos)
3. el Über-Ich (la culpa, la repressió)

Si ens detenim un moment en cada una dels personatges, veiem que totes perpetuen o materialitzen (a la manera d’Althusser3) una ideologia (i per tant, uns interessos de classe), part constitutiva del subjecte4, i també la seva pròpia agència (les seves accions, el seu discurs), que no es pot entendre ni de forma abstracta ni de forma aïllada, sinó sempre en relació l’una amb l’altra. Encara que Butler vegi en la relació subjecte-ideologia d’Althusser una doctrina únicament lingüística5, el reconeixement del subjecte a través del qual la ideologia l’interpel·la no és tan sols lingüístic. No es tracta d’una simple resposta psíquica-verbal a una crida, sinó a la predisposició psicològica determinada no només pel discurs, sinó per la materialitat latent de la ideologia (l’encarnació de la idea, tant humanament com institucionalment i amb totes les forces repressives lligades a la ideologia en qüestió). Les formes simbolitzants dels personatges són doncs un element interessant per a observar el contingut i la forta crítica social que Cunillé fa de l’home, d’Occident i també de l’Altre, que en la seva idealització de l’Occident se sotmet a un procés que, a partir de Said, podríem anomenar “self-orientalizing”6.

1 “Westerners may have physically left their old colonies in Africa and Asia, but they retained them not only as markets but as locales on the ideological map over which they continued to rule morally and intellectually” (Said, 1994:25).

2 “El fal·lus esdevé així en Lacan el significant de la falta primordial: no és una fantasia, ni un objecte, ni l’òrgan anatòmic, sinó un simulacre, un significant que vela una falta estructural en el subjecte” (Carbonell i Camós, 2013:45).

3 “Ideas have disappeared as such (insofar as they are endowed with an ideal or spiritual existence), to the precise extent that it has emerged that their existence is inscribed in the actions of practices governed by rituals defined in the last instance by an ideological apparatus. It therefore appears that the subject acts insofar as he is acted by the following system (set out in the order of its real determination): ideology existing in a material ideological apparatus, prescribing material practices governed by a mate rial ritual, which practices exist in the material actions of a subject acting in all consciousness according to his belief” (Althusser, 2014:261).

4 “The subject emerges both as the effect of a prior power and as the condition of possibility for a radically conditioned form of agency” (Butler, 1997:14). “The duplicate mirror-structure of ideology ensures simultaneously: 1) the interpellation of ‘individuals’ as subjects; 2) their subjection to the Subject; 3) the mutual recognition of subjects and Subject, the subjects’ recognition of each other, and finally the subject’s recognition of himself; 4) the absolute guarantee that everything really is so, and that on condition that the subjects recognize what they are and behave accordingly, everything will be all right: Amen – ‘So be it’” (Althusser, 2014:268-69); i també “ideology has always already interpellated individuals as subjects, which amounts to making it clear that individuals are always-already interpellated by ideology as subjects, which necessarily leads us to one last proposition: individuals are always-already subjects” (Ib.:265).

5 ”Althusser’s doctrine of interpellation continues to structure contemporary debate on subject formation, offering a way to account for a subject who comes into being as a consequence of language, yet always within its terms” (Butler, 1997:106).

6 “The modern Orient, in short, participates in its own Orientalizing” (Said, 1979:325).

Referències bibliogràfiques

Althusser, Louis. Ideology and Ideological State Apparatuses. A: Althusser, Louis. On the Reproduction of Capitalism. G. M. Goshgarian (trad.), Verso, London, 2014, pp. 232-272.

Butler, Judith. The Psychic Life of Power. Theories in Subjection. Stanford University Press, Stanford, California, 1997.

Carbonell i Camós, Neus. Cultura i subjectivitat. UOC, Barcelona, 2013.

Said, Edward W.. Orientalism. First Vintage Books Edition, New York, 1979.

Said, Edward W.. Culture and Imperialism. First Vintage Books Edition, New York, 1994.