Fig.1. Mines de coltan al Congo.

L’obra “Après mois” de Lluïsa Cunillé ens situa a Kinshasa, capital del Congo, en una habitació d’hotel. En aquesta habitació hi ha un “home”, un comerciant de coltan, i una intèrpret que l’ha d’ajudar a traduir els interlocutors del comerciant quan no entengui l’idioma amb el qual es comuniquen. Un tercer personatge, no representat físicament a l’obra, que ve expressament des d’un poble del nord del Congo, creuarà unes paraules filtrades per la intèrpret amb el comerciant en referència al seu fill qui, aparentment, està esperant fora de l’hotel. Després que el pare intenti convèncer “l’home” que s’endugui al seu fill a Europa per donar-li feina o col·locar-lo en un equip de futbol, se’ns rebel·la que el fill va morir de malària quan tenia 3 anys.

 Partim de la idea que la cultura és formadora de subjectivitat i que per tant no hi ha subjecte sense cultura i viceversa. L’element clau que possibilita tant la cultura com la subjectivitat és el llenguatge. No és casualitat que l’epígraf de l’obra faci referència a “El cor de les tenebres” de Conrad. Aquesta novel·la també es situa al Congo i també hi ha un comerciant que viu les misèries que rauen en el cor del país i que serà incapaç d’explicar en paraules l’horror de les relacions colonials. En l’obra de Cunillé també se’ns mostren aquests vincles existents entre el llenguatge, el discurs i les relacions socials desiguals que existeixen entre els personatges de l’obra. Pe runa banda, trobem el discurs que, aparentment, des del poder, fa el comerciant. La seva subjectivitat sembla construïda des d’una classe a la qual creu que pertany, on els diners són importants i la seva capacitat de persuadir des del llenguatge el converteixen en un excel·lent venedor. La intèrpret es situa en una posició aparentment neutral, però sense ella i com es manifesta, des del cos vist per “l’home”, seria impossible la comunicació amb el pare. A més, també veiem com l’heteropatriarcat es mostra en la manera com el comerciant es dirigeix a la dona i insisteix en anar a fer una copa o sopar amb ella, a part de les peticions fora de context que li demana, com que es deslligui els cabells. Finalment, trobem el pare, en una posició totalment condicionada per la intèrpret, ja que no parla l’idioma del comerciant tot i que sí que l’entengui. Així doncs, veiem un entramat d’ideologies i subjectivitats constantment en tensió. La ideologia i subjectivitat preponderant o hegemònica del comerciant que, des d ela seva posició de poder, vol sotmetre la població autòctona amb pràctiques seductores del capital o la subversió.

 En aquest relat teatral l’escletxa subtil per on s’escola el subaltern és a través del discurs del pare. La cultura heteropatriarcal capitalista sense escrúpols del comerciant es troba amb el subaltern que intenta agitar-la. El pare s’inventa la història del seu fill com una contingència, com una possibilitat que hauria ben pogut passar, però que no fou així. El pare reiteradament intenta convèncer “l’home” que s’ha d’endur el seu fill, ja que no vol el futur que li espera al Congo. Allà, segons diu el pare, ha estat segrestat per una guerrilla on el van obligar a matar gent, però que miraculosament se n’havia sortit i ara volia un futu millor per a ell. El pare l’únic punt en comú que té amb el comerciant és el de la malaltia, des de l’expressió del dolor corporal, el qual els connecta, però un (el comerciant) ho gestiona des de l’evasió i la por, i l’altre (el pare) des de l’acceptació. Quan el pare li diu que el seu fill va morir als 3 anys, un cop semblava que l’home cedia a endur-se’l, el comerciant el vol fer fora perquè té altres assumptes, una altra reunió. D’aquesta manera la cultura dominant de “l’home” només intenta reproduir el seu propi model alienat sobre el subaltern. No obstant això, el subaltern ja ha deixat la llavor d’una possible consciència ètica al comerciant, qui es veu encara més deshumanitzat davant la història del pare i les reaccions del comerciant davant les seves paraules, En tot cas, veiem que el final de la història, el comerciant segueix reproduint el seu tarannà un cop més amb la insistència que fa sobre la intèrpret. Tal com diu Carbonell (2024) “l’hegemonia permet de treballar els diferents conflictes que per raons de gènere, classe, raça, opció sexual, tenen lloc en la societat i troben la seva expressió en les pràctiques culturals” (p.19) i hem d’entendre el pare, doncs, com una forma de resistència. Malauradament, aquests rols o posicions culturals ens venen determinats pel lloc on naixem, ja que aquest està carregat de significats. La ideologia té la seva pròpia història i s’enquista en el subjecte en el moment de néixer. Aquesta és una problemàtica clau per entendre les tensions que s’estableixen entre la voluntat d’una individualitat concreta i la imposició d’una ideologia en el subjecte que vol ser lliure.

 Bilbiografia

 Carbonell, N. (s.d.). Capítol 2, 3 i 5. A: Mòdul 1. Cultura i subjectivitat. Fundació Universitat Oberta de Catalunya.

 Cunillé, Lluïsa. “Après moi, le déluge”. En: Cunillé, Lluïsa. Deu peces. Barcelona: Edicions 62, 2008, pp.449-507.